Parsifal

Descripció

Parsifal es sens dubte una obra que ha estat disseccionada, que ha seduït a intel·lectuals, odiada i estimada. Però encara avui segueix sent un enigma. Els punts de contacte amb El naixement de la tragèdia de Nietzche són varis, neixen d’un mateix context històric i ambdues posen en dubte el principi més sagrat de la modernitat: el dogma de l’autonomia moral de l’individu.

Sinopsi

“Penso que conec millor que ningú l’enormitat que era capaç Wagner, els cinquanta mons d’èxtasi estranys per als quals ningú tenia ales excepte ell, i tal com sóc, prou fort per tornar al meu profit el més problemàtic i el més perillós , i esdevenir així encara més fort, anomeno a Wagner el gran benefactor de la meva vida. (…) El fet -i en això estem emparentats- que hàgim patit més profundament, també entre nosaltres, que els homes d’aquest segle, reconciliarà els nostres noms per tota l’eternitat … ”
Nietzsche, Ecce Homo, 1889

La intensa amistat i el desencontre posterior entre Wagner i Nietzsche juguen un paper molt important en la nostra proposta. L’ambigüitat de la música de Parsifal reflecteix la seva relació amb el text de Nietzsche, com si fos la seva representació visual embolicada en la visceralitat de la música wagneriana. Parsifal encarna la indeterminació moral extrema de l’home contemporani. La cultura occidental encara no ha resolt el conflicte entre l’instintiu i lo racional, entre el ritual i el litúrgic. Per Wagner, la cerimònia de Divendres Sant de l’últim acte és una celebració festiva de regeneració, com les dionisíaques gregues. El final de Parsifal no suggereix la redempció cristiana sinó el ritu pagà, una experiència en la qual públic i intèrprets participen d’una mateixa cerimònia que els proporciona un compromís renovat per a la seva vida comunitària. D’aquesta manera, en la nostra proposta, Gurnemaz, el narrador, es converteix en un creador de pa, un pa que creix orgànicament al llarg de la representació. En finalitzar, es repartirà pa per ser compartits entre tots els presents i celebrar un renovat ritual comunitari.

A Parsifal, la comunitat dels Cavallers del Grial, a la qual només accedeixen els que estan disposats a renunciar a si mateixos, es troba amenaçada per la desintegració interna. El seu món acuradament construït sota les rígides regles dels cavallers s’enfonsa. La jerarquia social de Montserrat trontolla. El seu fundador, Titurel (alter ego de Richard Wagner) és un cadàver vivent i el seu líder Amfortas pateix d’una ferida incurable (Nietzsche i les seves neuràlgies permanents). La seva pertorbadora ferida oberta on la sang flueix periòdicament com una menstruació, és la viva intrusió del dionisíac, del instintiu, en la vida dolorosa del cavaller, tot i els esforços de curació. El personatge de Amfortas encarna el desequilibri dolorós del subjecte modern, repressor de l’irracional. Ell va sucumbir davant el mag Klingsor (Nietzsche i la seva malaltia mental), el major enemic de la comunitat. Amfortas va perdre la llança sagrada de la comunitat en les seves mans i no va poder resistir-se a les eròtiques donzelles flor, les dolces i temptadores habitants del jardí màgic de Klingsor, un regne que engoleix als que entren fent-los esclaus de les seves delícies.
Aquesta comunitat en crisi va ser establerta per Titurel per custodiar dues relíquies sagrades: el calze (vagina sagrada) i la llança (falo sagrat). Ambdues es poden relacionar amb el lingam hindú, signe d’ambdós sexes integrats que representa la regeneració de l’univers. Viuen en un estat d’espera, esperen a un desconegut que curi la ferida de Amfortas, que recuperi la llança, que protegeixi el calze i que repari els errors del passat mentre repeteixen el seu ritual sense parar tot i que aquest ha perdut el seu significat. Llavors, apareix Parsifal, un jove boig i pur, al qual el cavaller Gurnemanz convida a recórrer un llarg camí iniciàtic. Potser és aquest alegre noi sense passat qui els alliberi del seu dolor.
El camí que inicia Parsifal o El Camí Mitjà, com el nomenen els budistes, és el que evita els extrems dels excessos i les privacions, ja que desencadenen l’avidesa emocional en el nostre interior. Parsifal, que comparteix moltes similituds amb Siegfried, un altre heroi wagnerià, és l’únic que des del començament, fins i tot abans de la seva transformació pel petó de Kundry, és conscient de la irrealitat del jardí màgic de Klingsor, al preguntar-se si és un somni.
Kundry té un paper clau per al desenvolupament de Parsifal. Ella simbolitza l’etern femení, una dona que en el primer acte es rebel · la contra la seva condició de femella, mentre en el segon serveix al bruixot Klingsor com a eina seductora de Parsifal i, en el tercer acte, es converteix per fi en la seva fidel companya, la que l’acompanya fins a arribar al temple o lloc on totes les energies s’uneixen (l’obra d’art total o Gesamtkunstwerk), moment en el qual l’espai escènic es transmuta en contenidor o grial del coneixement. La enigmàtica Kundry, adormida en harmonia amb la natura, és capaç de cridar de dolor i d’èxtasi, capaç de convertir el seu desig cap Parsifal en compassió cap a la humanitat.
En Parsifal hi ha molt dolor i resistència a l’oblit. Pateixen Parsifal, Kundry, Amfortas, Titurel. I, a la vegada, Parsifal es troba a Montserrat a diversos personatges que no tenen la capacitat d’oblidar. Així, Amfortas està obsessionat amb el record de la seva traïció al Grial i també Kundry és víctima del seu passat. Com comenta Peter Sloterdijk en la seva obra Thinker on stage: Nietzsche´s materialism, per Nietzsche la persona que té el poder d’oblidar el passat és capaç d’alliberar les seves energies creatives. Només quan un pot escapar-se de si mateix pot trobar-se a si mateix (la recerca d’un mateix implica emprendre un viatge fora d’un mateix). El personatge de Parsifal és, en aquest sentit, profundament nietzscheà. Així doncs, en el nostre Parsifal mostrem l’home comunitari que busca el camí de la consciència plena per “curar les ferides” produïdes per actes humans buits d’aquest sentit universal. Parsifal és per al nostre imaginari un suprahome, un ésser androgin, les cèl · lules són terminals que connecten amb nosaltres a través de les xarxes socials.
En Parsifal, la naturalesa humana es defineix desitjant, una humanitat que pateix per la incapacitat de satisfer els seus desitjos. Però en aquesta obra testamentària de Wagner, el desig es redefineix no com el desig individual sexual sinó com el desig compassiu de comunitat, desig de hermanad. Un desig que és una força desestabilitzadora ja que reclama la llibertat i autonomia de l’home contemporani però, a la vegada, és un desig estabilitzador com a força social. La sensualitat de l’individu es transforma en una experiència comunal.
Parsifal assumeix definitivament la seva destinació, convertint per fi en un home savi.

Crèdits

Director d’orquestra: Markus Stenz
Direcció d’escena: Carlus Padrissa (La Fura dels Baus)
Escenografia: Roland Olbeter
Vestuari: Chu Uroz
Vídeo: Welovecode
Llum: Andreas Grutes
Assistent posada en escena: Tine Buise
Assistent coreografia: Mireia Romero
Dramatúrgia: Let George & Tanya Carnival
Director de cor: Andrew Ollivant
Gurnemanz: Matti Salminen
Parsifal: Marc Jentzsch
Amfortas: Boaz Daniel, Samuel Youn
Klingsor: Samuel Youn
Titurel: Young Doo Youn Parc
Kundry: Dalia Schaechter
Coral Òpera de Colònia
i Orquestra Gürzenich-Colònia

Premsa

Documents

×