La Fura reestrena ‘El martiri de Sant Sebastià’ amb una gran cerimònia artística a Valladolid

Publicat el 07/02/2019

Més de dues dècades després de la seva estrena, La Fura dels Baus torna a escenificar El martiri de Sant Sebastià, la cantata que va compondre el francès Claude Debussy set anys abans de morir. La companyia fa un pas més enllà i el recupera oferint una posada en escena coral. El muntatge es podrà veure el 8, 9 i 10 de febrer al Teatre Calderón de Valladolid, un dels coproductors de l’espectacle juntament amb el Teatre Comunale de Bolonya i el Festival de Peralada. Ja es poden adquirir entrades a través d’aquest enllaç.

La segona aproximació de La Fura dels Baus a l’òpera és la posada en escena d’El martiri de sant Sebastià. Com ja va passar amb L’Atlàntida, El martiri de sant Sebastià no és una òpera corrent, o almenys no és una òpera amb un fil argumental clar i perfectament definit. Sobre la música de Claude Debussy, Gabrielle d’Annunzio va construir un drama simbolista al voltant del misteri medieval original i de l’arxiconeguda imatge del sant traspassat amb sagetes. En tant que simbolista, el llibret de D’Annunzio oferia tantes lectures com imatges suggestives, i aquesta riquesa es traduïa al capdavall en el primer problema que la posada en escena havia de superar. No hi havia una estructura argumental sòlida, tramada a partir de personatges sobre els quals elaborar una proposta escènica prou articulada. Per tant, la primera decisió que es va prendre respecte a El martiri de sant Sebastià va passar per la creació d’una dramatúrgia paral·lela, capaç de suportar la lectura de la posada en escena que La Fura dels Baus volia oferir.

Debussy i D’Annunzio van dividir el seu «misteri simbòlic musical» en cinc parts o estances que temàticament es refereixen a l’evolució de Sebastià. Són cinc parts sense nexes d’unió, com escenes d’un tot, que a l’últim perfilen el total del soldat que acaba sent sant. Al muntatge de La Fura s’incorpora un nou personatge, el narrador, representat per un metge,
que serà l’encarregat de disseccionar, figurativament
i metodològicament, l’home que és Sebastià per, des de la raó de la ciència, discernir què és allò que el fa tan especial, tan diferent i alhora tan igual. Es manté la major part de les «estances», però s’estableix una gran novetat: l’última part, la que correspon a l’arribada de Sebastià al paradís, ara passa a obrir la representació. Amb aquest canvi substancial es pretenia retardar sense solució el previsible final feliç, per d’aquesta manera reforçar la contradicció que conté el sant i guanyar en simetria en associar la mort de Sebastià amb l’autòpsia que obre l’espectacle, una mena de salt enrere espiritual.