Estrena mundial de ‘Turandot’ d’Àlex Ollé a Tokio i gira per Japó

Publicat el 11/07/2019

Quatre escenaris de ciutats nipones acolliran la segona versió furera de Turandot de Puccini (després de la que va dirigir el furero Carlus Padrissa l’any 2012 a la Bayerische Staatsoper Munich). La proposta d’Àlex Ollé es podrà viure a dos espais de Tokio, el Bunka Kaikan (12, 13 i 14 de juliol) i el New National Theatre (18, 20, 21 i 23 de juliol), i també al Biwako Hall d’Otsu (27 i 28 de juliol) i al Cultural Arts Theatre de Sapporo (3 i 4 d’agosto). Ja es poden adquirir entrades a través d’aquest enllaç.

La gira està emmarcada en el marc del Summer Festival Opera 2019 i compta amb la participació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Entre els solistes que participaran en la producció cal destacar a les sopranos Iréne Theorin i Jennifer Wilson, com a princesa Turandot, els tenors Teodor Ilincai i David Pomeroy com Calaf, les sopranos japoneses Nakamura Eri i Sunakawa Ryoko en el paper de Liú i els baixos Riccardo Zanellato i Tsumaya Hidekazu en el paper de Timur.

Una piràmide invertida opriment
Amb Turandot, Giacomo Puccini va deixar al seu darrere una òpera inacabada. Es tractava d’un conte terrible, que semblava parlar de l’amor, encara que en realitat parlava molt més del poder, de la fascinació que el poder genera en qui s’atreveix a mirar-lo a la cara. Però què seria de la bellesa de Turandot sense la posada en escena de la crueltat del seu poder? D’aquí va sorgir la primera idea de construir una piràmide, que aviat va evolucionar cap a la d’una piràmide invertida, perquè transmet una sensació més opriment: la sensació d’un espai tancat, en què la base, que és on s’apinya el poble desesperat i esparracat, és anguniosament estreta; un espai on el poder, a la part alta, resulta tan esplèndid com subjugador.

Per la retícula d’escales que s’enfilen per les parets de la piràmide invertida ascendeixen aquells que aspiren a acostar-se al poder. En aquesta idea s’amalgamen alhora imatges de Blade Runner, de les mines d’or de Serra Pelada del fotògraf Sebastião Salgado, de les escales infinites d’Escher, o dels malsons d’El Castello d’El Procésde Kafka. És un univers atemporal, que tant pot remetre’ns a un passat ignot com a un futur llunyà, tant és si es tracta d’un palau o d’una nau espacial. Turandot és, sens dubte, un conte fantàstic, un conte que s’até a una lògica diferent de la que regeix el món real. El de Turandot és un món simbòlic, un espai tancat del qual no és possible escapar.